LA IMPORTÀNCIA D’UN NOM

CATALUNYA NORD, LA IMPORTÀNCIA D’UN NOM

(per Llorenç PLANES)

 

(Text redactat el 16 de gener del 2005 per Llorenç Planes, autor del “Petit Llibre de Catalunya Nord” sobre la denominació que convé utilitzar per les terres catalanes annexades a l’Estat francès en 1659, on s’explica que Catalunya Nord és una cosa i la Catalunya del Nord n’és una altra.)

 

            Cada realitat necessita un nom. Cada cosa nova va, doncs, lligada a l’aparició d’una designació pròpia i la vitalitat d’una llengua es pot mesurar per la seva capacitat d’imposar ràpidament els substantius adaptats a les realitats que sorgeixen cada dia.

            El Tractat dels Pirineus del 1659 va fer néixer una nova realitat territorial. Recordem que va tenir com a resultat la partició de Catalunya amb la creació de l’actual frontera franco-espanyola des d’Andorra fins al Mediterrani. El llibre de Josep Sanabre, El Tractat dels Pirineus, explica molt bé com es va dibuixar aquesta ratlla. Els negociadors, francesos o espanyols, no tingueren com a objectiu separar tal o tal comarca, o tal o tal entitat, per afegir-la a l’Estat francès sinó que el que cercaven era fer anar la frontera el més al sud possible pels francesos i el més al nord possible pels espanyols. Aquesta realitat històrica és ben visible sobre el terreny. La manera com fou partida la Cerdanya, i particularment el fet que Llívia quedés territori espanyol, mostra clarament que la frontera fou determinada únicament per la relació de forces i l’habilitat dels negociadors dels dos Estats.

            Quan el Rei de França fou sobirà d’aquestes terres li calgué trobar un nom per designar-les. Parlar de Catalunya, o fins i tot de Catalunya Francesa, hagués estat un error polític per un Estat que no tenia cap interès a fer aparèixer un element de catalanitat en la designació oficial. La monarquia francesa adoptà, doncs el nom de Rosselló, o més ben dit « Roussillon ». Aquests territoris esdevingueren « Province du Roussillon ». Però aquesta designació no era correcta car, abans del 1659, la paraula Rosselló només podia designar dues coses. En primer lloc es podia tractar d’una comarca, que corresponia només a la Plana. En segon lloc podia designar el Comtat del Rosselló, que mai no havia inclòs la Cerdanya en els seus límits. En tot cas al fer servir un nom antic i únic per totes aquestes terres es deixava suposar que el territori segregat amb el Tractat dels Pirineus corresponia a una unitat anterior a aquest Tractat.

            En 1790 la República Francesa inventà els departaments que havien de permetre de fer oblidar les antigues províncies. S’afegí aleshores a la « Province du Roussillon » la comarca occitana del Fenolleda per crear el departament dels « Pyrénées Orientales » que així no corresponia més a les terres catalanes, que deixaven doncs de tenir realitat administrativa. El nou nom pretenia trencar amb tota realitat precedent, tant la realitat nacional catalana com el record de l’antic règim. Malgrat això la paraula « Roussilllon » continuà essent utilitzada, particularment en els ambients antijacobins i catalanistes, esdevenint sinònim de « Pyrénées Orientales ».

            Però designar tot aquest país com a rossellonès era una manera de diluir la seva catalanitat. Efectivament, cada cop més, enlloc de parlar de « Catalunya » es parlava de « Rosselló » i enlloc de parlar de « catalans » , de « Rossellonesos ». Ens podíem fer les preguntes següents. Els rossellonesos eren catalans de veritat? Eren tan catalans com els altres catalans? Molts ja no vacil·laven en fer servir constantment les paraules Rosselló i Catalunya per designar els territoris catalans respectivament al nord i al sud de la frontera, portant així aigua al molí dels qui volien negar la catalanitat del nostre país. Però, al mateix temps, era totalment evident que els habitants d’aquesta terra no s’anomenaven rossellonesos, i això ni al Rosselló mateix, sinó que a tot arreu es consideraven i es deien catalans. Tant els jugadors de rugbi del XIII Catalan com la companyia d’autobusos dels Courriers Catalans, els vinyaters dels Vignerons Catalans, i centenes d’exemples més, atestaven que aquí, malgrat més de tres cent anys de propaganda anticatalana, la gent es considerava sempre catalana. De fet, l’Estat francès, tant amb la “Province du Roussillon” com amb el “Département des Pyrénées Orientales », els havia amagat el nom del seu país que era simplement Catalunya.

            Uns dels mèrits dels joves catalanistes de la generació dels anys setanta va ser la difusió de la denominació « Catalunya Nord ». Perquè escollir aleshores Catalunya Nord i no Catalunya del Nord? Aparegué necessari respectar un fet geogràfic: que comarques com Els Pallars, o fins i tot l’Empordà i el Ripollès, formen part de la Catalunya del Nord tant com el Rosselló i el Vallespir. Calia, doncs guardar la designació Catalunya del Nord per aquestes terres. Europa del Nord o Itàlia del Nord, per exemple, corresponen a realitats de geografia física delimitades de manera aproximativa. Al contrari el país cedit pel Tracta dels Pirineus correspon a uns límits molt precisos, i no a una realitat de la geografia física sinó de la geografia política. La designació « Catalunya Nord » s’adaptava, doncs molt més bé a una realitat d’aquest tipus.

            Podem així parlar d’una Catalunya del Nord, o del nord de Catalunya, que inclou les comarques pirinenques, tant del sud com del nord de la frontera, i d’una Catalunya Nord que correspon amb precisió a les terres annexades a l’Estat francès pel Tractat dels Pirineus. A més de permetre aquesta necessària distinció la paraula « Catalunya Nord», per la seva brevetat i concisió, porta en ella un impacte i una força que no es retroba en « Catalunya del Nord».

            Alguns al·leguen que en català no és genuí dir « Catalunya Nord», però no podem admetre dir « Catalunya del Nord » o « Nord de Catalunya» perquè els que ens han de dir quines són les terres que constitueixen la part nord del nostre país són els nostres geògrafs i no els Estats francès i espanyol. Cada realitat necessita la seva paraula i si s’ha acceptat paraules com « xip » o « rugbi », no entenc perquè la designació Catalunya Nord no vindria adaptar-se de manera insòlita a una situació perfectament insòlita ella també.

            Però la batalla no és encara guanyada. Quan ens trobem davant una mapa publicat a Barcelona on veiem al nord de la frontera un país designat per Catalunya Nord, evidentment els de Catalunya Nord ens n’alegrem. Però quan observem que el país al sud és designat com a Principat de Catalunya ens entristim. Com una persona un mínim coneixedora de la nostra història podrà pretendre que Puigcerdà és al Principat i Sallagosa no, aleshores que aquests dos pobles mai no havien estat separats per una frontera abans del Tractat dels Pirineus? Si podem criticar mapes editats a Barcelona és evident que molt més encara podrem criticar els que són editats a Perpinyà o a París.

            De tant en tant, torna a sortir el tema de si no caldria canviar el nom de « Pyrénées Orientales » per un altre de més atractiu. Ens adonem aleshores que si alguns accepten l’adjectiu català, d’altres el refusen categòricament. Es sent que un conflicte, no declarat, però subjacent, oposa els que consideren que aquest país és Catalunya i els que volen considerar que Catalunya és una altra realitat, de l’altre costat de la frontera. Així, per exemple, el precedent President del Consell General dels « Pyrénées Orientales » va arribar a fer un logotip amb només tres barres enlloc de les quatre tradicionals: una manera com una altra de contribuir a esborrar la catalanitat del país.

            A mesura que la Comunitat Autònoma de Catalunya, que té terres occitanes i no té totes les terres catalanes, es va imposant, políticament i econòmicament, les paraules « català » i « Catalunya » li són cada cop més destinades. Cada cop més els nostres diaris parlen de Catalunya per a designar exclusivament  aquesta entitat. Hi ha moltes relacions dites « Franco-catalanes » que són, de fet, relacions entre organismes de Catalunya Nord i Catalunya Sud. Tenim aquí una ruda batalla en la que ens hem de posar molt ferms per imposar que nosaltres també sem catalans.

            La creació de la regió « Languedoc Roussillon » com a agrupament dels Pirineus Orientals i de 4 departaments més, amb capital a Montpeller ha fet molt de mal en aquest aspecte. Ha contribuït a diluir la catalanitat del país i a desorientar molts catalans del sud que ja no saben més on se situa la part catalana d’aquesta estranya regió. La voluntat de reduir al màxim les identitats nacionals a l’interior de l’Estat francès és constant. Assistim ara a la temptativa de l’ultra centralista i ultrajacobí president de la Regió Llenguadoc Rosselló Georges Frêche per anomenar Septimània la regió Llenguadoc Rosselló. Amb això, al referir-se a l’època romana, esborra dos mil anys d’història i esborra així també mil any d’història catalana. Amb aquesta temptativa veiem clarament on va la majoria regional actual, és a dir vers un centralisme francès cada cop més fort i més dur.

            Els catalans ens hem d’interrogar també seriosament sobre la significació de l’Euroregió que ens proposen uns i altres. La creació d’aquesta nova entitat, que és simplement un agrupament de regions de l’Estat francès i comunitats autònomes de l’Estat espanyol, arrisca d’introduir un confusionisme molt perjudicial per la realització d’uns Països Catalans. El precedent govern de la Generalitat de Catalunya havia promocionat una Euroregió agrupant la Comunitat Autònoma de Catalunya a l’Estat espanyol i les regions « Languedoc Roussillon », capital Montpeller, i « Midi Pyrénées », capital Tolosa, de l’Estat francès. No sé si ha pogut ajudar a una presa de consciència catalana a Catalunya Nord, però això no és un pas cap a la construcció dels Països Catalans, encara que pugui ésser un pas cap a Europa. El Projecte de l’actual president de la Generalitat no va pas més que el precedent en direcció d’uns Països Catalans entesos com a comunitat lingüística i cultural. Tinguem molt clar que la construcció d’uns Països Catalans no passa per unions de regions europees qualsevol, que sovint es fan més en funció del color polític dels governants que d’un nacionalisme català.

            Vista des de Barcelona, Catalunya Nord pot semblar poc catalana i pot semblar que el català s’hi parli poc. És sens dubte veritat, però tant com no haurem perdut el nom no haurem perdut del tot l’ànima, i tant com tinguem l’ànima, tot és recuperable.

 

                                                                                              Llorenç PLANES